|
|
| Últimes cançons (Letzte Lieder) |
UNES PARAULES PER A ÚLTIMES CANÇONS
¿Quin sentit té avui dia escoltar un recital deLieder amb un baríton vestit de frac o una soprano vestida de llarg i lluentons, amb la mà sobre el piano, desgranant tot de cançons en llengua estrangera amb textos que ens parlen d’un sentiment romàntic que avui ens és completament aliè?
¿Què vol dir la tradició en un art que en l’actualitat se’ns descobreix caduc, arqueològic i decadent, però que alhora, paradoxalment, ens atrau amb una seducció magnètica, amb una força aclaparadora?
Amb Últimes cançons volem esbrinar la resposta a aquestes preguntes, tot proposant una lectura escènica del material liederístic de Gustav Mahler i forçant les fronteres que ens marca la tradició musical per tal de trobar nous al·licients. La dramatúrgia d’aquest espectacle (en el qual música i teatre, tradició i contemporaneïtat, s’imbriquen de manera molt íntima) proposa un encontre casual entre quatre personatges en un espai màgicament decadent. Són quatre sopranos que representen les quatre edats de la vida: una nena de veu blanca, una jove estudiant de cant, una diva en actiu i una professora de cant, ja en la seva maduresa. En aquesta trobada, i tenint com a centre neuràlgic l’acció un piano, les quatre cantants no entonen només les precioses composicions de Mahler, sinó que a partir dels personatges que interpreten donen una nova volada a aquestes cançons, unes composicions que des dels seus textos ens parlen d’un món de primaveres idíl·liques i paradisos florals que ara se’ns descobreixen com a morts, com si s’haguessin marcit, part d’un llegat que es mereix ser homenatjat amb la celebració de tot un rèquiem escènic. ¿I quin lloc hi ha més adient per oficiar aquest rèquiem si no l’amfiteatre anatòmic de la Reial Acadèmia de Medicina, una joia del segle XVIII que, ja de per si, és una metàfora de la mort, la decadència i l’inevitable pas del temps?
|
|
|
|
