|
|
LA CUZZONI,
esperpent d’una veu |
La meva malaltissa fascinació per l’òpera
sempre ha estat unida a un sentiment
d’incredulitat davant l’absurd artifici que
per a mi representa aquesta art, suma de
tantes arts en estranya alquímia. És lògic,
doncs, que quan el Festival em va fer
l’encàrrec d’un llibret pensés a retre un
homenatge al fabulós despropòsit que per
a mi és l’òpera, aquest món on els drames
arriben a bon o mal port a través
d’exhibicions de virtuosisme vocal i on les
passions extremes, més pròpies del serial
televisiu, es tornen nobles empeses per
la música.
Feia temps que pel cap, sempre ple de
pardals handelians, em rondava la idea de
dedicar una peça a una de les muses del
mestre barroc, La Cuzzoni, una diva de
biografia histriònica i final
antològicament decadent, és a dir, tot un
monstre, un personatge ple de
possibilitats per ser el protagonista de
tota una òpera. No es tractava, però, de
fer-ne una lectura historicista, ni des del
punt de vista de la música ni des del de la
dramatúrgia. Al contrari, el que ens va
acabar interessant, tant a mi com a
l’Agustí Charles, responsable de la
partitura, era oferir una mirada irònica a
les estrictes formes barroques des dels
llenguatges d’avui. La música de l’Agustí
ha estat cabdal a l’hora d’insuflar ritme
i vida al món decadent que s’esbossava en
les pàgines del llibret, aconseguint
extreure d’una formació reduïda (un
quartet de corda i tres cantants) força
dramàtica i contrastos sonors fins a
l’extenuació. De manera que les
esporàdiques cites a Händel naveguen,
estranyades, dins una desafiant partitura
que, per a mi, és un frondós bosc
d’estimulants notacions.
Que al final de la història La Cuzzoni hagi
estat “apadrinada” per l’equip artístic de
l’Staatstheater Darmstadt no és sinó un
al·licient afegit en un projecte que, tant
per a l’Agustí com per a mi, ha estat un
repte dels grans, ja que al cap i a la fi és
la nostra primera aproximació a la creació
total d’una òpera de nova fornada, el
primer cop que tastem els fruits d’aquesta
misteriosa alquímia entre text, escena i
música.
|
|
|
|
