|
|
| ODOLA |
La música d’Odola ha estat concebuda com
el desenvolupament de diferents
microcosmos. Podria entendre’s com el
mateix procés que s’adopta en aquella
pintura, que a més dels tons i de les formes,
es preocupa per les textures que van
deixant les diverses capes de pinzellades.
Tanmateix, amb una partitura prou lliure
perquè les noves mans que la interpretin
la segueixin transformant amb contínua
intensitat. Algú podria pensar que el
control de matisos d’aquesta partitura
és excessiu ja que redueix el camp de la
interpretació, però ben mirat obre una via
factible: una mena d’invitació a un espai
sonor del qual difícilment podrem sortir.
Tot i treballar amb construccions molt
allunyades, John Cage no ens abandona.
La idea de fons és representar un petit
univers a base d’instants mínims, la imatge
d’un ésser viu. Què més propi per a la
contradicció d’Antígona entre l’impuls
vital, el sentiment i la raó?
En enfrontar-se a una obra com aquesta,
de dimensió superior a l’habitual de
concert, el compositor va sentir la
necessitat de pensar la partitura amb una
certa verticalitat per arribar a crear
trames d’una complexitat que generalment
el format de cambra no permet. Així, el cor
ajuda a diversificar els personatges fent-ne
ombres, miralls, desdoblant-lo, a més
d’assumir el personatge col·lectiu del
Senat, i alhora permet establir ponts
entre els instruments i els cantants
solistes, cosa que ens endinsa
intermitentment en un escenari musical
complex i equilibrat per representar la
ment, ara contradictòria, ara clara i
transparent.
Davant la clàssica pregunta: “Bé, però al
capdavall com sona?” respondrem, per
acontentar els esperits escèptics, que es
tracta de música amb un llenguatge del
nostre temps, que alguns gosen dir-ne
música estranya ficant-la en algun sac
equívoc. Per descomptat, aquests crítics
ràpids a què al·ludim hi estan convidats,
i el comú de la gent també, no cal dir-ho.
|
|
|
|
